I´m the king of the world.

Retorno a actualitzar el meu blog després d´estrenar fotolog i facebook. Com qui torna a la seva fidel i resignada esposa després d´haver flirtejat amb les amants, que semblaven millors pel sol fet de ser noves. "Como el perro ideal que ha aprendido a ladrar, y a volver al hogar para poder comer" que diria el Calamaro.

Per projectar-te socialment amb certa gràcia has de tenir cert èxit social, i a mi les coses no m´acaben de sortir bé últimament. Cosa que implica el perill de fer partíceps als altres de la resignació, l´autocomplaença i d´altres episodis que potser estan millor guardats en un diari a la teva tauleta de nit, lluny d´altres ulls que no siguin els teus. Però a la tauleta de nit s´hi acumula la pols, i tots ens hem de treure la pols de sobre de tant en tant, que sinó un comença a fer aquella rància olor a tancat. Una pudor que no s´en va amb una dutxa. És d´una altra mena, i implica una altra higiène, igual de rutinària que la del sabó, però que demana un pèl més d´esforç que el de passar-se l´esponja pel cul. Agafar-li l´alè als dies sense defallir, i robar-ls´hi quelcom per explicar a algú abans d´anar a dormir.

Qué fácil es empezar una novela (I)

Billy Hollyday viajaba entre las motas de polvo que flotaban, doradas, a través de la ventana, mientras en la televisión el hombre del tiempo anunciaba el enésimo anticiclón de este invierno. Febrero también se había vuelto loco. Cada vez menos cosas funcionaban como era de esperar. El cartero llevaba una semana sin visitar el buzón. Ni tan siquiera las facturas hacian acto de presencia. Volvió de nuevo la vista a las volátiles particulas de polvo, su azaroso rumbo. De pequeño pensaba que tenían que ser algun modo de vida, como pequeñísimos insectos o el placton del mar. Lo pensó hasta que pasó a ser otra cosa, una tonteria que le habría explicado algun mayor y que lo había convertido en algo completamente anodino.

Polvo. Mínimas partículas residuales que se posaban eternamente sobre cualquier superfície, viva o muerta. Que se acumulaba en los rincones donde no llegaba nunca la escoba, en la mesa, en la pantalla del televisor.

Billie había dejado de cantar, y de pronto sintió que se había cubierto de polvo.

Amén.

Perdoneu les meves vaguetats, la meva desídia, els gestos que no puc controlar, la arrítmia que em fa viure a trompicons. I la inconstància, la veleïtat que us transforma en éssers inexplicables rondant per una escenografia grotesca. Perdoneu les paraules, una a una, que surten de la meva boca com un regalim incansable d´esbossos incomplerts, de somnis difusos. Perdoneu la indolència que m´interna en una cambra fosca. Perdoneu les faltes que no he comès però que han sorgit en el meu cap. Perdoneu els cops que m´he traïcionat a mi mateix, perque sou els únic que podeu jutgar-me. Perdoneu els cops que no he fet l que realment volia, els cops que he provat de viure la vida d´algú altre. Perdoneu la meva cobardia, la meva desgana. Els cops que no he estat quan feïa falta, que no he parlat quan calia. Perdoneu el meu cos que s´amaga, l´ànima que no respira.

Carnaval te quierooo

Us presento a Fujitsu Chao-Cho-Chin, la Madama Papallona, com fa conèixer-se (izq) aquest ésser estrany de Tokio que em va posseïr anit. Aquí la podeu veure amb la seva cosina Hey Young (dcha), un portento de chica con carrera que prepara uns sushis que tomben d´esquena.
Com podreu comprovar, Fujitsu sempre fou la puta de la família, però a ella no li importa. Si que és cert que això de posar-se el talco a la cara y hacerse la raya (dels ulls) a lo replicante cada día, pues, home,es fa un pel ferragós, però ella s´ho pren amb molta filosofia. Filosofia nipona, claro. Son molts anys estudiant ell bell i vell art de la complaença i gratituds femenines. Comporta molt d´esforç i de disciplina això de saber en tot moment què és el que un home necessita, o el punt exacte d´ebullició de l´aigüa en què s´hi ha d´abocar el tè o escollir els pantis adeqüats amb les hawaianes que més s´hi adiuen. Vamos, que es una chica de lo más apañaíca. I que encara que això de ir de Jara y Sedal por ahí amb flors brodadetes fins al coll en comptes d´anar ensenyant cuixamen no està molt arrelat per aquestes contrades, oye, que la niña hace sus pinitos.

"Antaño, si mal no recuerdo, mi vida era un festín donde corrían todos los vinos, donde se abrían todos los corazones.Una noche, senté a la Belleza en mis rodillas. Y la encontré amarga. Y la injurié.
Yo me he armado contra la justicia.Yo me he fugado. ¡Oh brujas, oh miseria, odio, mi tesoro fue confiado a vosotros!
Conseguí desvanecer en mi espíritu toda esperanza humana. Sobre toda dicha, para estrangularla, salté con el ataque sordo del animal feroz.Yo llamé a los verdugos para morir mordiendo la culata de sus fusiles. Invoqué a las plagas, para sofocarme con sangre, con arena.
El infortunio fue mi dios. Yo me he tendido cuan largo era en el barro. Me he secado en la ráfaga del crimen. Y le he jugado malas pasadas a la locura.
Y la primavera me trajo la risa espantable del idiota."
Une saison en enfer; A.R.