Edit

viernes, julio 06, 2007

Les parets de l´aquari.


Reprenc les ganes de viure perque estic viu, no perque en tingui ganes. No vaig néixer amb l´impuls de viure per damunt de totes les coses. Necessito recórrer a la fantasia més estèril per fer de la realitat alguna cosa viva. No percebo cap existència tret de la meva, però no concebeixo la meva sense la dels altres. És impossible veure les parets d´un acuari quan ets un peix. No crec en l´empatia dels altres. En la seva alegria impostada. Ho diu algú que va néixer amb el somriure enganxat a la cara. És una ganyota. No en faré cap oda dels meus sentiments. He comprovat que tampoc poden traspassar la barrera del meu ésser, inclús quan existeixen per causa d´algú altre. Un cop surten de la meva boca només són una falsa còpia del que creïa més autèntic. Bisuteria sentimental. No puc renegar del meu romanticisme ni tampoc fer-ne res que vagi un pèl més enllà de la poesia profana de la meva qüotidianitat. No és cert que l´amor em faci més noble, més sincer, més capaç. És només ganes de ser alguna cosa en algú altre. Però aquest algú altre acaba essent un holograma. Projecció difosa de les meves ganes de sortir corrent. No. No em farà valent la por a la cobardia. Si tot ho trenco, si tot ho perdo, és per torpesa. Si em sento sol és perque sé que n´estic, no perque tingui tendència a la tristesa o l´existencialisme. Si me´n ric dels que no ho saben és perque els envejo fins al punt d´ésser capaç d´estimar-los. Si algún cop admiro és per sentir la llibertat de sentir-me feble, desproveït. M´expio de culpes que desconec. Busco la protecció impossible del que ja ha estat aniquil.lat. Tracto d´entendre conceptes com voluntat o constància sense haver-ne sentit mai el desig de fer-me´ls meus. Amago, cada cop amb menys cautela, un desarrelament absolut. Una guerra sense més rival que les meves ganes de lluitar. Un discurs que s´escorre com una polució nocturna. Aquestes parets sense les quals el peix moriria.