Ser gay es guay.

Ya no sólo tenemos bares y discotecas. No. También tenemos restaurantes, hoteles, campings, rutas turísticas, playas, gimnasios, saunas, albergues,parques, supermercados...Tenemos nuestra propia ropa, nuestra propia música, nuestras propias cremitas y perfumes, nuestros propios ídolos de mercadotecnia, nuestros propios festivales, programas de television, concursos de belleza... Quién nos confunde es porque quiere. Y cada vez son menos las ocasiones en las que alguien nos puede confundir accidentalmente con un heterosexual. Es más sencillo en cambio confundir a cada vez más heterosexuales porque muchos de ellos se han hecho suyas también nuestra música, nuestra ropa, nuestras discotecas y bares, nuestros eventos sociales...¡Qué desfachatez! Tantos años de liberación sexual intentando desmarcarnos de los demás, reinventando todo lo que pertenece al género humano para que sean, sólo, nuestras cositas, para que nadie nos las toque ni se mezcle con nosotros, para que nos dejen vivir en un rinconcito húmedo y oscuro de este mundo y que cuando nos vean ya no nos tiren piedras, sino que digan: "Si, son ellos, los mariquitas. Son personas normales, como tú o como yo, aunque no usen el mismo papel higiénico que nosotros para limpiarse el culo. Hay un día en el año, incluso, en el que salen por las calles llenos de plumas y hormonas y nos recuerdan que todavía existen, que sólo habían estado invernando... Pero son inofensivos y molestan poco. Incluso yo tengo algun amigo."...y todo esto, ¿para qué?, eh? ¿Para qué?.Para que estos desviados se aburran y les dé por imitarnos. En fin, mari, que habrá que volver a entrar al armario, hasta que se les pase esta aberrante idea de parecerse a nosotros.

Coprofarts gràfiques.

Hi ha gent molt estranya...L´Altre dia al restaurant va aparèixer un home gran, amb aspecte de iaio progre una mica tronat. Anava amb un barret de palla al cap i dos més a les mans. Només entrar i sense haver tingut temps de preguntar-li què volia, ens va començar a explicar la història d´aquells barrets, com si algú de nosaltres li hagués preguntat. Un deia que el va comprar a la secció femenina del Corte Inglés, i que tot i ser per dona, se´l va emprovar i li va fer el pes. L´altre l´havia comprat en un xino a preu de ganga, deia tot enorgullit, i el tercer, el que portava posat era de la seva època hippy a París. Evidentment, la història d´aquest últim barret no es podia quedar aquí i va començar a explicar-me les seves peripècies de la revolució de l´amor i els tripis d´en Jimmy Hendrix. Jo, acorralat a la barra, vaig ser la seva víctima preferida. Es deia Miquel, era de la Cerdanya i donava classes de literatura a l´escola. Després em va començar a demanar consell sobre vins fins al punt que en la seva croada del tempranillo a lo Indiana Jones amb barret inclós gairebé se´m cola a la barra. Al final es va demanar una torrada de formatges, i amb l´àpat a la panxa semblava que el bon home s´anava relaxant, però just quan semblava que ja anava a demanar el compte va treure la càmera de fer fotos. Aleshores, em va explicar que li agradava fer fotos. Jo vaig fingir certa sorpresa tot i que ja portava amb la càmera a la mà una bona estona, però és que la feina se m´anava acumulant i ja perdia reflexes. Em va dir: "Jo el que faig és anar a llocs públics, on la gent se suposa que va a fer coses públiques i hi faig fotogràfies. Llocs públics: Restaurants, hotels, cinemes..." Notava que buscava certa complicitat sobretot quan deia lo dels llocs públics. Jo ja em vaig quedar a cuadros. No sabia si somriure, si em prenia el pèl, si volia lligar amb mi o si s´havia escapat de Sant Boi directament. Total, que veig com agafa la càmera de fotos i se´n va...a on? si, al bany. Al cap d´uns minuts va tornar a la barra i em va dir: "Què? Ja ho has endevinat? Jo vaig a aquests llocs públics, faig el que es fa en aquests llocs públics i faig fotografies. Ho entens o no?" Ja no sabia si valia la pena que seguís agantant-me el riure, perque potser era el que aquell home volia, provocar hilaritat...No ho sé, el fet és que jo ja no sabia què dir-li. Aquest home es dedicava a fer fotografies a banys públics. La pregunta del milió era si primer feia les seves necessitats i despres les fotos, o si feia les dues coses alhora. Però no vaig gosar preguntar-li. Com si res, en Miquel va fer un cafè i va marxar després de comprar una ampolla de tempranillo i de deixar-se primer l´ampolla i després un dels barrets, amb la seva pipa a punt d´encendre. Va marxar i a la barra es va produïr un buit angoixant. Com si hagués acabat de passar un tsunami. Els meus companys de feina no paraven de preguntar-me i jo no sabia per on començar. És curiós la diversitat de reaccions que va provocar en ells l´afició fotogràfica d´en Miquel. A alguns els hi va semblar una desviació i d´altres reien pels descosits. Jo no sabia molt bé què pensar. Estava aturdit. Però el cert és que en l´hora i mitga que aquell friki va estar a la barra el temps va ser més amè del que semblava i que li vaig acabar agafant carinyo i tot a l´Indiana Jones de la Cerdanya. Inclús vaig arribar a admirar-lo una mica i tot, perque si un dia em trobo tan sol i tan vell en el món com ho semblava aquell home, no sé si seré capaç de ser tant original com ell i dedicar-me a fotografiar banys públics, en comptes de fer el que fa la majoria de gent en aquesta situació, com llençar-me al metro, per exemple.

Carnet per punts.

Algú em pot explicar com pot haver-hi éssers capaços de parlar ininterrompudament durant hores sense ni tan sols adonar-se de que, de tant en tant, algú comet l´osadia de fer alguna cosa semblant a contestar-li o, encara pitjor, sense notar en cap moment un silenci sospitós al seu voltant? Gent que, tan se val quina sigui la matèria, potser el tema l´has introduït tu innocentment, incaute!, potser és alguna faceta fascinant de la seva vida, o vàries, o l´edició íntegra, tot dependrà de la capacitat que tingui de convertir-se en un google amb potes. Això és: Tu treus un tema, no? D´aquests que surten així com qui no vol la cosa i que es van succeïnt anàrquicament en la conversa, no sé, la masturbació infantil, el rescalfament global, si jugaves amb nines de petit o amb formigoneres grogues, ...Aleshores, el google amb potes rastreja automàticament la paraula en el seu disc dur i li apareix una relació completa del tema en la seva dil.latada vida...i te les explica totes. Totes, una rera l´altra, sense cap mena de pietat. No és necessari que tinguis gaire confiança amb ells. Les seves víctimes preferides son els recent coneguts, si pot ser després del "fulanoetpresentoamengano" millor. I qualsevol intent de desviar el tema serà estèril. Ell hi tornarà, implacable, amb la seva bateria de trepidants annècdotes. La víctima entra en un procés de descomposició física i mental que s´inicia en un primer moment de bloqueig o shock mental quan s´adona que el seu contertuliant ja porta com uns cinc minuts de rellotge rajant pels colzes. Després entra en una fase positiva, que consisteix en provar de fer intervencions espontànies per generalitzar el tema o per canviar-lo o per dir simplement la seva, però el google amb potes es mostra implacable i la majoria dels cops fa veure que escolta mentre espera com un felí arraulit a l´estepa que la víctima defalleixi en algun instant per tornar a monopolitzar l´espai sonor. Diguem que aquesta fase acabarà degenerant en un estat de resignació de la víctima en la que aquesta redueix les seves interrupcions al pur assentiment. Primer el manifesta amb un "Ahà-aha-hà", el "mhm- mh-mh" o potser la seva mínima expressió, un fer que sí amb el cap que s´acaba convertint en un tic nerviós al clatell. En cas que el google amb potes tingui el dia inspirat, la víctima pot inclús traspassar la barrera d´aquest estat proper al catatonisme i acabar degenerant en crisis severes d´ansietat, pensament psicòtic i/o homicida, estats depressius profunds, disl.locament de colze o de mel.luc, etc...
Crec que queda suficientment pal.lesa la perillositat d´aquesta espècie en extensió, i per això proposo alguna mena de mesura social per aturar-lis els peus,(bé, la llengua més ben dit.). Jo havia pensat en implantar el carnet per punts. Si. El carnet de conversador per punts. Com una mena de taxímetre que a mesura que va passant l´estona li va treïent punts al google amb potes amb l´objectiu que, quan els perdi tots (perque els perdrà...) es quedi sense carnet i no el recuperi fins que s´hagi passat un parell de mesets amb la boca tancada en una mena de teràpia innovadora que consisteix en escoltar el que diuen els altres.
I sinó que es facin un blog com jo, òsties, i que ens deixin en pau!

" You can´t be more horrific than life itself."
Francis Bacon

Ja esta, Robin, ja esta, fill meu...

Es va despertar sense gairebé una sola lleganya. Ell que estava acostumat als despertars violents i dolorosos en què la llum del dia li entrava pels ulls com el tall fi d´un bisturí, va sentir aquell matí un alleujament al tornar de les catacombes. L´aire li entrava als pulmons sense ferir-li les costelles i no hi havia cap palpitació estranya al cervell que li recordés que no estava ben bé despert sinó en un estat comatós del que no sortiria fins el tercer o al quart cafè.
Va entrar dins d´uns pantalons i una samarreta més que vestir-se i va sortir al carrer gairebé pel balcó. Mentre caminava recordava l´últim somni de la nit amb claredat diàfana, com una successió de flashos: Era el quart any de carrera i havia tocat tornar a representar El temps i els Conway, com una mena de condemna que els perseguiria fins al final. Els dirigiria la Muntsa i una dona que s´assemblava sospitosament a una vella amiga perduda en el temps. A tots ens havien tocat els mateixos papers. Cadascun dels alumnes anava sucumbint al malson amb resignació excepte una amiga seva que havia de fer de mare Conway. Tota exultant li va dir que ja havia parlat amb la Muntsa ique havien acordat que la mare Conway estava de vacances a Cannes i que ja s´ocuparia alguna de les seves filles de dir-ho en algun moment de l´obra. La seva hora fatídica va arribar, però ell no va saber muntar-s´ho tan bé. -Jo vaig veure aquesta obra per la tele... -I a mi que m´importa?!- li va dir implacable la codirectora que s´assemblava sospitosament a la seva amiga perduda. -Es que no m´agrada aquesta obra- hi va tornar amb poca diplomàcia- i havia pensat que en Robin podia haver anat a veure la seva mare a Cannes just tornar de la guerra, com que es porten tan bé-,...pero a la codirectora en questió no li va acabar de fer el pes la idea i li va montar un cristo...A mesura que recordava el somni s´anava instal.lant en algun racó fosc del cervell on no es recorden les coses. Ja havia arribat a la boqueria. Els escamarlans, els centollos, els llamàntiols i fins i tot les ostres gallegues li somreien. Si, definitivament aquest anava a ser un nou dia.

Quien me quiera que me compre una escalera.

Siempre quise ser guapa, rica y desdichada y tener un galán al que decirle: ¡Jamás debí salir de Tara! (que dices, como nombre de pueblo es un poco feo. Con lo apañaico que hubiera quedado La Alpujarra o Santa Margarida i els Monjos...pero Tara...¿Donde vives? En Tara. Pero estoy perfectamente formado, je,je.) Pero sobretodo desearia tener esa humilde mansion con esa interminable escalera para cuando me enfadara con alguien decirle: Te odio! Y ahora, a ver si me pillas! Y ala, escalones que te crio... Cuando llegas arriba ya se te ha pasado el cabreo.Uy la de cosas que se me ocurren de hacer con una escalera así. Haces unos steps que te quedas hecho una sílfide. O unas desfiladas a lo Gloria Swanson para pasarse el dia arriba y abajo. También podria ser una buena preliminar sexual en una cita. Cada cinco escalones me quitas una prenda...Para llegar hasta arriba tienes que ir más abrigado que un jugador de streap-poker. Eso si no te quedas durmiendo la mona a medio camino. Pero lo más divertido de todo debe ser bajar por la barandilla...Pasa que ahora no recuerdo si tenia barandilla la escalera de Scarlatta...no creo, porque siempre se estaba cayendo, la pobre. Bueno, es igual. La mia sí que tendria. Y me pegaria unos slalons que riete tu de los snowboarders o bordings o como se llamen los borderlines esos...En fin, lo feliz que seria yo con una escalera así. Y los millonarios comprándose islas. Ay pubricos. Ya sé que suena un poco estúpido. ¿Para qué sirve una escalera a parte de para subir o bajar de un sitio al otro? Pero yo en el fondo siempre he deseado tener cosas estúpidas...¿Por qué será?...Uhmm...