Ja esta, Robin, ja esta, fill meu...
Es va despertar sense gairebé una sola lleganya. Ell que estava acostumat als despertars violents i dolorosos en què la llum del dia li entrava pels ulls com el tall fi d´un bisturí, va sentir aquell matí un alleujament al tornar de les catacombes. L´aire li entrava als pulmons sense ferir-li les costelles i no hi havia cap palpitació estranya al cervell que li recordés que no estava ben bé despert sinó en un estat comatós del que no sortiria fins el tercer o al quart cafè.
Va entrar dins d´uns pantalons i una samarreta més que vestir-se i va sortir al carrer gairebé pel balcó. Mentre caminava recordava l´últim somni de la nit amb claredat diàfana, com una successió de flashos: Era el quart any de carrera i havia tocat tornar a representar El temps i els Conway, com una mena de condemna que els perseguiria fins al final. Els dirigiria la Muntsa i una dona que s´assemblava sospitosament a una vella amiga perduda en el temps. A tots ens havien tocat els mateixos papers. Cadascun dels alumnes anava sucumbint al malson amb resignació excepte una amiga seva que havia de fer de mare Conway. Tota exultant li va dir que ja havia parlat amb la Muntsa ique havien acordat que la mare Conway estava de vacances a Cannes i que ja s´ocuparia alguna de les seves filles de dir-ho en algun moment de l´obra. La seva hora fatídica va arribar, però ell no va saber muntar-s´ho tan bé. -Jo vaig veure aquesta obra per la tele... -I a mi que m´importa?!- li va dir implacable la codirectora que s´assemblava sospitosament a la seva amiga perduda. -Es que no m´agrada aquesta obra- hi va tornar amb poca diplomàcia- i havia pensat que en Robin podia haver anat a veure la seva mare a Cannes just tornar de la guerra, com que es porten tan bé-,...pero a la codirectora en questió no li va acabar de fer el pes la idea i li va montar un cristo...A mesura que recordava el somni s´anava instal.lant en algun racó fosc del cervell on no es recorden les coses. Ja havia arribat a la boqueria. Els escamarlans, els centollos, els llamàntiols i fins i tot les ostres gallegues li somreien. Si, definitivament aquest anava a ser un nou dia.
Va entrar dins d´uns pantalons i una samarreta més que vestir-se i va sortir al carrer gairebé pel balcó. Mentre caminava recordava l´últim somni de la nit amb claredat diàfana, com una successió de flashos: Era el quart any de carrera i havia tocat tornar a representar El temps i els Conway, com una mena de condemna que els perseguiria fins al final. Els dirigiria la Muntsa i una dona que s´assemblava sospitosament a una vella amiga perduda en el temps. A tots ens havien tocat els mateixos papers. Cadascun dels alumnes anava sucumbint al malson amb resignació excepte una amiga seva que havia de fer de mare Conway. Tota exultant li va dir que ja havia parlat amb la Muntsa ique havien acordat que la mare Conway estava de vacances a Cannes i que ja s´ocuparia alguna de les seves filles de dir-ho en algun moment de l´obra. La seva hora fatídica va arribar, però ell no va saber muntar-s´ho tan bé. -Jo vaig veure aquesta obra per la tele... -I a mi que m´importa?!- li va dir implacable la codirectora que s´assemblava sospitosament a la seva amiga perduda. -Es que no m´agrada aquesta obra- hi va tornar amb poca diplomàcia- i havia pensat que en Robin podia haver anat a veure la seva mare a Cannes just tornar de la guerra, com que es porten tan bé-,...pero a la codirectora en questió no li va acabar de fer el pes la idea i li va montar un cristo...A mesura que recordava el somni s´anava instal.lant en algun racó fosc del cervell on no es recorden les coses. Ja havia arribat a la boqueria. Els escamarlans, els centollos, els llamàntiols i fins i tot les ostres gallegues li somreien. Si, definitivament aquest anava a ser un nou dia.
1 Comments:
Ja hagués estat bé poder estar a Cannes al llarg d'aquell taller... i trobar-nos allà. Mai m'ha agradat aquesta obra, però també és cert que recordo pocs moments on hagi rigut com ho vaig fer al llarg d'aquells assajos. Ja sé que parles d'un somni, però també els atacs de riure ens portaven a viure més enllà de la realitat... pobre Melendres, però ell també ho va disfrutar, jo ho sé... jajaja, No hi ha res més meravellós que veure a la gent riure amb la desespració que només caracteritza al plor desesperat, perquè reiem sense control, sanglotant. D'on va sortir aquell descontrol? De la indiferència, perquè aquella obra era molt indiferent.Però m'encanten els somnis repetitius que ha deixat al teu subconscient; Què deu voler dir? Res, suposo, per això m'agraden les deformacions dels teus somnis... Vull més, Robin, la mare vol més històries, oi que li explicaràs?
Publicar un comentario
<< Home