Coprofarts gràfiques.

Hi ha gent molt estranya...L´Altre dia al restaurant va aparèixer un home gran, amb aspecte de iaio progre una mica tronat. Anava amb un barret de palla al cap i dos més a les mans. Només entrar i sense haver tingut temps de preguntar-li què volia, ens va començar a explicar la història d´aquells barrets, com si algú de nosaltres li hagués preguntat. Un deia que el va comprar a la secció femenina del Corte Inglés, i que tot i ser per dona, se´l va emprovar i li va fer el pes. L´altre l´havia comprat en un xino a preu de ganga, deia tot enorgullit, i el tercer, el que portava posat era de la seva època hippy a París. Evidentment, la història d´aquest últim barret no es podia quedar aquí i va començar a explicar-me les seves peripècies de la revolució de l´amor i els tripis d´en Jimmy Hendrix. Jo, acorralat a la barra, vaig ser la seva víctima preferida. Es deia Miquel, era de la Cerdanya i donava classes de literatura a l´escola. Després em va començar a demanar consell sobre vins fins al punt que en la seva croada del tempranillo a lo Indiana Jones amb barret inclós gairebé se´m cola a la barra. Al final es va demanar una torrada de formatges, i amb l´àpat a la panxa semblava que el bon home s´anava relaxant, però just quan semblava que ja anava a demanar el compte va treure la càmera de fer fotos. Aleshores, em va explicar que li agradava fer fotos. Jo vaig fingir certa sorpresa tot i que ja portava amb la càmera a la mà una bona estona, però és que la feina se m´anava acumulant i ja perdia reflexes. Em va dir: "Jo el que faig és anar a llocs públics, on la gent se suposa que va a fer coses públiques i hi faig fotogràfies. Llocs públics: Restaurants, hotels, cinemes..." Notava que buscava certa complicitat sobretot quan deia lo dels llocs públics. Jo ja em vaig quedar a cuadros. No sabia si somriure, si em prenia el pèl, si volia lligar amb mi o si s´havia escapat de Sant Boi directament. Total, que veig com agafa la càmera de fotos i se´n va...a on? si, al bany. Al cap d´uns minuts va tornar a la barra i em va dir: "Què? Ja ho has endevinat? Jo vaig a aquests llocs públics, faig el que es fa en aquests llocs públics i faig fotografies. Ho entens o no?" Ja no sabia si valia la pena que seguís agantant-me el riure, perque potser era el que aquell home volia, provocar hilaritat...No ho sé, el fet és que jo ja no sabia què dir-li. Aquest home es dedicava a fer fotografies a banys públics. La pregunta del milió era si primer feia les seves necessitats i despres les fotos, o si feia les dues coses alhora. Però no vaig gosar preguntar-li. Com si res, en Miquel va fer un cafè i va marxar després de comprar una ampolla de tempranillo i de deixar-se primer l´ampolla i després un dels barrets, amb la seva pipa a punt d´encendre. Va marxar i a la barra es va produïr un buit angoixant. Com si hagués acabat de passar un tsunami. Els meus companys de feina no paraven de preguntar-me i jo no sabia per on començar. És curiós la diversitat de reaccions que va provocar en ells l´afició fotogràfica d´en Miquel. A alguns els hi va semblar una desviació i d´altres reien pels descosits. Jo no sabia molt bé què pensar. Estava aturdit. Però el cert és que en l´hora i mitga que aquell friki va estar a la barra el temps va ser més amè del que semblava i que li vaig acabar agafant carinyo i tot a l´Indiana Jones de la Cerdanya. Inclús vaig arribar a admirar-lo una mica i tot, perque si un dia em trobo tan sol i tan vell en el món com ho semblava aquell home, no sé si seré capaç de ser tant original com ell i dedicar-me a fotografiar banys públics, en comptes de fer el que fa la majoria de gent en aquesta situació, com llençar-me al metro, per exemple.