
Mai he sentit la necessitat d´arrelar enlloc ni en ningú. Intueixo quins son els motius que poden portar a algú a fer-ho, intencionadament o no. Algunes persones del meu entorn, amics o coneguts, ja han començat a fer-ho. Ja sigui amb una altra persona, un fill, amb una feina o amb una hipoteca. Elements que a primer cop d´ull no ténen res a veure, tot i que també ens podem hipotecar amb una relació. Algunes d´aquestes persones, amb algunes de les quals he compartit moments de la meva vida que ja només pertanyen al passat i que cada cop costa més girar el cap per recordar-los, m´han arribat a titllar subtilment de covard, de tenir por al compromís, o de com a mínim ser tractat amb certa condescendència per caminar sense romb, o amb ulls d´incomprensió, de bestiola estranya.
Mai m´he sentit part del poble on vaig passar la meva infància, ni de cap colla d´amics,-és cert que en vaig tenir alguna de més jove, però per la mania d´ajuntar-te amb els de sempre-, en realitat, la majoria d´amics amb els que tinc una relació més estreta també se senten uns desarrelats. No pertanyo a cap partit polític, ni tribu urbana, ni creença religiosa,-ni tan sols l´ateïsme em consola perque no hi ha gaire a compartir en l´absència de creençes, ni de cap filosofia de vida, naturista o vegetariana, ni de cap associació. No tinc cap deure per cap pàtria ni cap vida que donar per ningú. Em sento incapaç de formar una llar perque al cap de poc temps ja és només una gàbia on menjar i dormir, o una familia.Detesto la vida familiar, domèstica, i és per això que per molt que me l´estimi mai ens podrem entendre jo i la meva familia. Cap sentiment em pertany el suficient com perque arreli en algú altre. Només em posseeix temporalment i despres m´abandona, com una grip. Vull trobar un lloc però no sé on. Vull trobar algú però no sé a qui. I cada cop estic més temerós de que aquest lloc i aquest algú són només una estranya malformació generada per la meva ment, un error de la memòria, un somni estèril de romàntic decadent.
És dur sentir-se així, ho admeto. Però no per això em sento més ni menys desgraciat que els altres. Tots estem refotudament sols, i cadascú fa el que pot per oblidar-se´n. Jo sé que cap relació amb ningú per més que me l´estimi, ni cap hipoteca per eterna que sigui em farà deixar de sentir-me sol, ni de pertànyer a res ni a ningú. No sé què fer amb la meva vida, però espero fer-ne alguna cosa. Però, sobretot, el que espero és no acabar fent-ne qualsevol per poder dir que he fet quelcom amb la meva vida, i per anar oblidant de mica en mica el que realment volia fer amb ella.