
Em trobava preguntant-li a un àngel desterrat de terres no tan llunyanes, posem-li per nom Llucifer, Belzebú, Jezabel, Satanàs, Bismillah...Sí, Bismillah li queda bé. Doncs dic que em trobava preguntant-li si creïa en el destí. Però en realitat no estava fent això. En realitat restava absort dins la seva mirada. Ell em va dir com era destí en la seva llengua, però vaig oblidar aquella paraula tot just repetir-la. Cap pensament podia aturar-se més de cinc segons en la meva ment. Res podia créixer més enllà d´aquells ulls sibil.lins, darrera d´aquell rictus de perversitat fatigada de sí mateixa, d´aquella tristor adulterada en un suau cinisme per l´alcohol. La meva por a conéixer allò que em fascina per naturalesa i, entre d´altres coses, pel que té d´hinòspit en mi, de desconegut, de misteri insondable, feïa que de la meva boca hi surgissin temes de conversa imversemblants als què jo mateix em prenia molt a la valenta. Volia arribar a les profunditats de Bismillah, però part de l´encant era no saber com fer-ho. A través de les paraules, les meves millors aliades en aquestes circumstàncies, era estèril, cossos inerts, roques calcàries, incapaçes de fugir de la insubstancialitat, d´aportar una mica de llum sobre aquella figura gairebé translúcida que es projectava davant meu. Podia preguntar-li per la seva terra, pel seu nom, la seva por, la seva veritat, però en realitat el que feïa era únicament intentar esbrinar-los en els seus ulls, en el seu somriure ferit, aquella cicatriu, aquella gravetat relliscant-li pels pòmuls i la barbeta. La imaginació era l´únic pont que podia comunicar-nos. Però mai és suficient quan la pell es fon. El sexe va acabar sent l´última conversa de la nit amb Bismillah. La única honesta, despullada de por i de recança, però que el va expulsar del meu cos amb l´últim gemec, desterrant-lo altre cop al seu regne indòmit i solitari, on la meva entrada seguia vetada. La son el va posseïr lentament, acaronant-lo sobre un mar invisible, mentre jo naufragava en l´insomni, una illa diminuta des de la què cada cop el veia més petit i tamisat per les ombres, com qui divisa un nou far que ja s´allunya.