Fés-la sonar altre cop, mama...
Així com hi ha una purga digestiva un cop passat l´intensiu gastronòmic nadalenc, també en déu haver alguna a nivell emocional. Déu donar-se un cop la sang torna al cervell després d´haver estat emmagatzemada a l´estòmac durant tres dies. La sobredosi familiar de l´escudella o dels canelons ressuscita alguns fantasmes guardats amb naftalina durant un interminable " vindràs a dinar aquesta setmana?" que s´allarga de nadal a nadal. Hi ha doncs, proporcionalment, poc temps per recuperar el temps perdut sense comptar tota l´estona que tenim la boca plena. És la revisitació d´un mateix. Una revisitació anual en la què refresquem qui érem tot just fa un any asseguts en la mateixa taula. En la què prenem consciència de quines coses han canviat i quines no ho faràn mai. Normalment aquest ha estat cada any un exercici pesat i ferregós, però enguany haig de reconéixer que ha estat diferent, sense saber molt bé perquè.
La meva família és, en línies generals, bastant insuportable. Però és cert també que de tant en tant es relaxa i sap passar-s´ho bé. Aquesta nitbona m´ho vaig passar molt bé amb la meva família, i quan escric això em sento com un nen que torna a l´escola després de les vacançes i ha de fer una redacció de cent paraules sobre el nadal. I m´agrada això, suposo que perque no ho recordava. I és la mateixa raó per la que vaig disfrutar cantant nadales amb ells durant hores. Perque, encara que em dolgui reconéixer-ho, necessito creure´m que som feliços una estona tots plegats i jo amb ells, encara que en realitat jo no me´n senti, i encara també que no tingui cap raó perque sigui així, tret de mi mateix. Necessito que la meva mare agafi l´ampolla d´anís i la faci sonar amb una cullereta de cafè mentre canta allò tan nostrat de: "yolaremendabayolaremendétularemendabasyoselaquité". Ho necessito perque em recorda de què estic fet i d´on vinc. I al cap i a la fi són aquestes petites coses la felicitat. De les que reneguem moltes vegades o fins i tot ens avergonyeixen...La meva família vol el millor per mi. M´estima. Això és una cosa molt gran. Durant tot l´any proven de fer-m´ho veure, alguns cops més encertadament que d´altres menys, però no desisteixen, i gairebé sempre faig veure que els escolto, i de vegades fins i tot em treuen de polleguera i desbarro en contra d´ells, quan jo amb prou feines tinc algun detall per ells o recordo trucar-los un cop per setmana, o recordar algun aniversari. Perquè no sóc un bon fill, ni segurament un bon germà, ni un bon tiet, i per això actuo com un desagraït. I ha d´ésser una ampolla d´anís i una cullereta els que em recordin per aquestes dates que, un any més, he triat ser un infeliç.
La meva família és, en línies generals, bastant insuportable. Però és cert també que de tant en tant es relaxa i sap passar-s´ho bé. Aquesta nitbona m´ho vaig passar molt bé amb la meva família, i quan escric això em sento com un nen que torna a l´escola després de les vacançes i ha de fer una redacció de cent paraules sobre el nadal. I m´agrada això, suposo que perque no ho recordava. I és la mateixa raó per la que vaig disfrutar cantant nadales amb ells durant hores. Perque, encara que em dolgui reconéixer-ho, necessito creure´m que som feliços una estona tots plegats i jo amb ells, encara que en realitat jo no me´n senti, i encara també que no tingui cap raó perque sigui així, tret de mi mateix. Necessito que la meva mare agafi l´ampolla d´anís i la faci sonar amb una cullereta de cafè mentre canta allò tan nostrat de: "yolaremendabayolaremendétularemendabasyoselaquité". Ho necessito perque em recorda de què estic fet i d´on vinc. I al cap i a la fi són aquestes petites coses la felicitat. De les que reneguem moltes vegades o fins i tot ens avergonyeixen...La meva família vol el millor per mi. M´estima. Això és una cosa molt gran. Durant tot l´any proven de fer-m´ho veure, alguns cops més encertadament que d´altres menys, però no desisteixen, i gairebé sempre faig veure que els escolto, i de vegades fins i tot em treuen de polleguera i desbarro en contra d´ells, quan jo amb prou feines tinc algun detall per ells o recordo trucar-los un cop per setmana, o recordar algun aniversari. Perquè no sóc un bon fill, ni segurament un bon germà, ni un bon tiet, i per això actuo com un desagraït. I ha d´ésser una ampolla d´anís i una cullereta els que em recordin per aquestes dates que, un any més, he triat ser un infeliç.
posted by biedronka at 20:12
2 Comments:
La família és un virus, per molt que ens pesi, culpables de les nostres virtuts i dels nostres defectes... en realitat ni culpables ni innocents... Jo sóc la més sorollosa i xerraraire de la meva família, bé, no, sempre xerrem tots alhora... No tinc ni idea de quin és el paper que m'ha tocat interpretar, mai m'he enterat del que passa realment al meu voltant, del que pensa el meu pare sobre la vida.... Som d'aquelles famílies que estan molt unides però ningú sap què li passa pel cap a l'altre i encara menys per l'ànima. De vegades intento mirar dins els ulls del meu pare i els seus germans i esbrinar per què la meva tieta no dorm a les nits i en canvi s'adorm al sofà, i per què el peu tiet sempre fa acudits i sobretot per què el meu pare es queda mirant l'infinit sense moure's, constantment. Som molt divertits, molt tristos i ens passem la vida parlant els uns dels altres sense saber qui som. Però ens estimem, sigui el que això sigui.
La familia....
allò que no em escollit...
diriem que una de les poques coses que ens venen donades...
saps? després de cagar-nos en ella any rera any a l'escola i l'institut.... jo, només puc sentir-me afortunada per tenir-los. Fixa't bonic, tot el que em escollit.... no ens caguem també en les nostres pròpies eleccions?.
Espero q no s'esgotin mai les ampolles d'anis el mico per poder fer-les sonar, això voldrà dir que dintre teu també sempre sonarà alguna cosa.
:)
guapu!.
Publicar un comentario
<< Home