¡La paras!

Es mulla les ganes en el relax-hierba, renegant pudorosament del pornotubo. Les plantes han mort. Fins i tot l´arbre. Només en queda una. La bonica, que sobreviu gràcies al pulveritzador d´aigua per la cara. Li fa mal en algún lloc, però no sap ben bé on. Com podia haver oblidat que se sentia tan sol durant tant de temps? Com s´ignora una ferida tan abissal? Calen tones de por, tones i tones per soterrar-se on ningu no pot ni ferir-nos ni donar-nos la mà. Aliè de la seva pròpia vida. El gat llença alguna cosa el terra. No s´aixecarà a recollir-la. Una dolorosa quietud l´envaeïx. És la vella paràlisi. Alguna cosa es retorça dins seu, un crit fosc li pica a la gola. Vol contar cada segon que passa, frenèticament, com si alguna cosa anés a aturar-se. Jugar al trivial podria sofocar-lo, però el gat està massa enfeïnat amb la brotxa. El camió del BCNeta. Un aire fresquet l´acaricia des de la finestra, però no el pot sentir, perque té la pell d´un caimà i una persiana trencada adintre. Mira lisiat. Tot podria ser molt pitjor. Molt pitjor encara. Pensava que estimar era fàcil. Que estimar era tenir un nòvio. Que estimar era comptar amb aquella persona que vols que t´escolti i a qui vols sentir, encara que no sapiga on li fa mal. Pensava? En què pensava? Pensava que podia ser un covard sense viure una vida de covard. Pensava que algú l´estava mirant constantment a través d´alguna escletxa i que no pagava la pena d´amagar-se...Pero quan parava el compte enrera tots havien desaparegut. Tots menys ell, que es quedava quiet amb els ulls tancats. I en alguna part del seu cos, qui sap on, plorava.