Rustic Fever
Us presento a la Tramuntana, una euga que vaig muntar ahir (ja, sona fatal.). Tot i que més ben dit es podria dir que quasi em va muntar ella a mi, donada la meva poca perícia eqüestre, encara que el casc em quedi estupendo i sembli de la família Martínez de Irujo. Vam fer un passeig per un petit bosc de les afores de St.Cugat. Tinc el cul una mica adolorit perque vam trotar a estones, i la mala bèstia em feïa volar un metre a cada salt, tot i que haig de reconéixer que eren molt divertits aquells saltironets. I amb tant de moviment ens va entrar la gana, és clar. I vam culminar la jornada dinant calçots i carn amb allioli en una braseria. Vam assaborir la Rustic Fever, i ja no hi ha marxa enrera. Somos rústicos y oye, que nos gusta.
posted by biedronka at 17:39
2 Comments:
Creo que el sábado hicimos los dos lo mismo,nos hacemos mayores... Mi yegua era blanca, más bonita que la tuya!Juas!te sienta muy bien el casco!!Mua!
La rustic fever... el síndrome rústico, la carn, l'allioli, el meu casipo (em refereixo a la Màgia, el meu cavall que era casi un pony... quin cul més enorme que tenia!!!!). Després de la febre rústica resten els dies de desembre, el fred del carrer, la tristor dels passos... Saps què és el millor d'estar trist? Que pots definir el teu estat, colocar-lo en algun lloc del cos, del pensament, la tristor ve després de l'angoixa, de l'ansietat, de la buidor... i és tant relaxant! Descansem, després de trotar, en un racó del bosc, sota la lluna plena i roja i sospirem, sospirem... descansem, descansem.
Publicar un comentario
<< Home