Amb la cua entre les cames

Ahir li vaig dislocar la cua al Belcebú. Va ser un accident. Típic. Ens passem el dia agredint-nos i acaba prenent mal per una estúpida trepitjada. Té tres vèrtebres desplaçades. Li estem donant unes pastilles que en teoria l´han de curar, però de moment no aixeca la cua. Ni quan li dono de menjar. Em sento un pare monstruós. I si no la pot tornar a aixecar i se li cangrena i se l´hem d´amputar? Què és un gat sense cua? A més el Belce la té molt bonica. El veterinari ens en va fer una foto pel mòdic preu de setanta euros. Realment ha de ser una putada que et disloquin la cua. Però no aconsegueixo agafar-hi empatia, perque jo no en tinc. Només tinc el sacre, que és un souvenir ancestral. El belce se la mossegava de petit, encara ho fa de tant en tant, i jo crec que és perque no acabava de reconèixer-la com una part seva, aquella cosa penjant que no veia quasi bé mai. Com la rata que te penjada pel forat de la paret on hi hauria d´haver una persiana. Una joguina. Però ara ja no. Perque se l´han trepitjat. Ara en té plena consciència segurament tot el dia. El dolor li ha fet comprendre que aquella cua li pertany, o que si més no, ell pertanyerà a ella fins la resta dels seus dies. Y que así sea.