El sopar dels clons

L´altre dia vaig veure La isla. Sí, sóc dels que veuen aquestes pelis quan ja ningú no les recorda. En aquest cas, el tema que tracta, el de la clonació, que va tenir el seu moment àlgid de polèmica mediàtica segons la qual nos iban a invadir las muñecas de famosa por doquier, ja ha quedat com desfassada, davant l´acaparament mental del canvi climàtic.

Tot i així, encara que la peli conté tots els tics de film d´acció americà amb pretensions intel.lectuals amb notables referències a ítems com el big brother, la caverna o l´eterna al.lusió a l´extermini nazi, em va cridar molt l´atenció la conducta d´aquests clons, éssers humans en sèrie estrilitzats de qualsevol sentimentalisme, reflexió o pulsió vital. Em va semblar entranyable veure al Mc Gregor i la Johanson reaccionant com un parell de pre-púbers davant les temptacions mundanes de la jungla de la realitat de la que havien estat protegits durant la seva curta vida. Tot semblava meravellosament senzill en ells, en la seva expressió de càndida innocència interrompuda per les turbulències d´un món perillós i predador. Em vaig imaginar una comunitat d´éssers com aquests conformant un món just i ordenat com una taula acabada de parar, sense cap taca a les estovalles i cada tovalló ben plegadet en el seu lloc. Les seves cares blanques i serenes, mirant-se amb una tranquil.líssima neutralitat. Tots comencarien a menjar alhora, sense especial gana, fins que un d´ells diria sobtadament: -Li falta sal. I aleshores l´amfitrió li respondria, després d´engullir el que tenia a la boca: -Doncs te´n poses. I seguirien menjant. Mmmmh....deliciós.