La suor freda.

Va sortir de casa amb l´esperança de trobar-la, sense ni tan sols saber-ho. Va ser un acte reflex, mitigat pel pas del temps. Per això mateix no sabia ni per on caminava. Passejava a ritme fixe, sense pressa però sense pausa, sense donar-li al cap temps per pensar on es podien dirigir els seus passos. Es deixava transportar per l´instint. Un instint incert. Incert com el que recordava d´ella, com el que quedava de tots aquells anys. Mirava de fit a fit a través dels aparadors, aquells aparadors on ella sempre el feïa aturar-se i li assenyalava amb el delit d´una nena una cosa i una altra i una altra, com si li anés a comprar totes. Vorejava els antics camins empedrats de la catedral. El de l´acordionista, el del violinista que emetia aquells sons tan estranys amb una serra d´acer, el del cantant d´òpera a capella, la petita plaça on s´asseïen sovint després de sopar i fumaven i parlaven, i quan més fumaven més parlaven...Qui sap de quantes coses podrien parlar aquelles pedres? Va recórrer també totes les llibreries on el va portar. S´aturava a la secció de poesia i feïa veure que fullejava els mateixos llibres que ja li havia regalat, els mateixos versos que ja s´havia aprés de memòria i que ni a ell ni a ella li havien servit per a res. De sobte un perfum afruïtat o uns tacons sorollosos feïen que s´aturés tot al seu voltant i comencés a notar aquella suor coneguda. Una suor freda que l´ennuegava, que el cobria de cap a peus...Falsa alarma. De retorn pel gòtic la taverna de les ostres. Les mateixes ostres de viver a preu de delicatessen. Mirava endins amb cautela: Guiris i més guiris. Animalons de color rosa amb mitjons i espardenyes...Va tornar a casa, cansat, però com qui no vol la cosa. Més o menys amb el mateix estat amb el que va sortir per la porta. Amb l´automatisme i l´instint extraviat de qui busca el que sap que no trobarà.