I si juguem a...
La setmana que ve començo a treballar de teleoperadora. No ho dic en femení per fer-me el graciós, sinó perque és una feina on gairebé tot són dones, i si a una dona se li pot dir que és un metge o un arquitecte, doncs no veig perque a mi no se´m pot dir teleoperadora.
En fi, la meva vida torna a ser d´allò més fascinant. El més preocupant de tot és que em fa il.lusió. De petit, quan aconseguia colar-me en el despatx del meu pare, o el del meu tiet, que tenia molts telèfons, m´encantava jugar a que era oficinista. Agafava dos mil telèfons i recados alhora però sempre deia que el meu jefe estava molt ocupat i no podia posar-s´hi. (Les pelis americanes de classe bussiness expliquen part de la meva infància...). Després m´entretenia embrutant milers de papers amb algún tampó fins gastar-li la tinta, repicava teclats desconnectats fins a la sacietat o em prenia un respir donant voltes a la gran butaca de rodes on m´asseïa fins marejar-me...
Tinc el record de passar-m´ho teta amb aquesta xorrada. Una tarda sencera se´m podia passar volant fent d´oficinista, i curiosament ara em sembla una vida sedentària que ha de minar el caràcter de qualsevol funcionari, tot i que és sempre preferible a fer bambes Nike a Tailàndia, o pilotes de la FIFA...Però, al cap i a la fi, aquest pensament em reafirma en la idea què molts cops em tormentava de si el teatre és realment la meva vida. Ho és. M´explicaré: De petit disfrutava jugant a que era oficinista i ara, en la crua realitat, tindré atacs d´angoixa quan porti una setmana agafant trucades. De la mateixa manera, l´única cosa que podria estar fent tota la vida sense cansar-me és el teatre, perque no estic fent res, estic jugant a fer alguna cosa, com agafant trucades; ni tampoc sóc res, jugo a ser alguna cosa, com jugar a ser oficinista. I, de fet, tinc comprovat que mai sabré fer una altra cosa perque com diu la meva millor amiga amb tota la raó del món, sóc un mongui.
En fi, la meva vida torna a ser d´allò més fascinant. El més preocupant de tot és que em fa il.lusió. De petit, quan aconseguia colar-me en el despatx del meu pare, o el del meu tiet, que tenia molts telèfons, m´encantava jugar a que era oficinista. Agafava dos mil telèfons i recados alhora però sempre deia que el meu jefe estava molt ocupat i no podia posar-s´hi. (Les pelis americanes de classe bussiness expliquen part de la meva infància...). Després m´entretenia embrutant milers de papers amb algún tampó fins gastar-li la tinta, repicava teclats desconnectats fins a la sacietat o em prenia un respir donant voltes a la gran butaca de rodes on m´asseïa fins marejar-me...
Tinc el record de passar-m´ho teta amb aquesta xorrada. Una tarda sencera se´m podia passar volant fent d´oficinista, i curiosament ara em sembla una vida sedentària que ha de minar el caràcter de qualsevol funcionari, tot i que és sempre preferible a fer bambes Nike a Tailàndia, o pilotes de la FIFA...Però, al cap i a la fi, aquest pensament em reafirma en la idea què molts cops em tormentava de si el teatre és realment la meva vida. Ho és. M´explicaré: De petit disfrutava jugant a que era oficinista i ara, en la crua realitat, tindré atacs d´angoixa quan porti una setmana agafant trucades. De la mateixa manera, l´única cosa que podria estar fent tota la vida sense cansar-me és el teatre, perque no estic fent res, estic jugant a fer alguna cosa, com agafant trucades; ni tampoc sóc res, jugo a ser alguna cosa, com jugar a ser oficinista. I, de fet, tinc comprovat que mai sabré fer una altra cosa perque com diu la meva millor amiga amb tota la raó del món, sóc un mongui.
posted by biedronka at 21:03
2 Comments:
espero que sigui a partir de la setmana que ve, que divendres tens una cita ¬¬
I dimarts ta truco per quedar, ok?
Eh! que no t'ho dic literalment. Ara començaré els missatges amb guapo o cuqui, que segur que t'agrada més, mongui.
No saps com t'entenc, jo també jugava a això, també a ser mestre, fins i tot tenia una llibreta amb els noms de nens imaginaris a qui els posava notes i els hi comentava. Potser el Melendres tenia raó quan va dir-me que tenia ànima de funcionària, em va ferir, com totes les coses que ens diuen que són una mica veritat.
Publicar un comentario
<< Home