El club dels tristos.

Anit em van dir que reïa molt. És cert. Des de petit he tingut sempre el somriure apunt de dibuixar-se´m a la cara. Un somriure que podia ser una mica insidiós a vegades, i resultar violent perque apareixia també quan em renyaven o quan deia una mentida i ma mare ja m´estava enxampant abans d´acabar de dir-la. En aquests casos però, acostumava a ser més aviat un fenòmen nerviós i no una expressió d´alegria.

Recordo que en el funeral de la meva àvia, en el primer de tots que es van anar succeïnt, jo tindria uns deu anys més o menys, i vaig tenir el meu primer contacte directe amb la mort. Vaig dirigir-me un pèl a contracor al fèretre per iniciativa del meu pare o la meva mare, ara no ho recordo, i quan vaig ser davant del cadàver de la meva àvia, lleugerament maquillat i d´un blanc que no havia vist mai en una pell, em va entrar el riure. No cal dir que l´experiència va ser bastant desagradable i que qui sap els esforços que vaig haver de fer per contenir aquella bèstia salvatge adins del pit, a punt de boicotejar aquell silenci tan prim.

Des d´aquell dia això de riure sempre m´ha semblat una cosa bastant seriosa com per a prendre-la a broma. I que no havia de regalar somriures tan a tort i a dret perque sinó mai em prendrien seriosament. Però mai se´m va donar força bé. La veritat és que sempre m´ha costat feïna enfadar-me i des de la meva més tendra infància m´he sentit abocat a exercir de bufó de la cort, ja sigui la família el dia de nadal o els amics en una taja, o en el llit desfet de l´amant. El cert és que sí, sempre he semblat ser un noi alegre. I encara que tinc la borrosa sensació de que ja no ric pas tant ara com quan era un nen, encara puc sentir aquesta alegria que es desparrama per dins com la tassa de cafè que vessa sobre la taula, però tinc cada cop més consciència de com n´és de fràgil un somriure en el meu rostre, que s´apaga molts cops per culpa de la brisa més fina imaginable,-un petit retret, una frase gèlida, un gest de distància,-i que s´apaga tan fàcilment com s´il.lumina. Un detall efímer, com la felicitat, el teatre i demés coses aparentment inútils.

Però el que sí m´ha semblat sempre d´una utilitat indispensable és el sentit de l´humor. I de que, qui més en té, -i no parlo d´explicar acudits, sinó de la capacitat d´afrontar el costat més bèstia de la vida desenfadadament-, és qui més el necessita. No en va la figura del clown ha estat sempre lligada a aquella melangia i tristesa que no es pot verbalitzar més que amb una carcajada. De la mateixa manera, els autèntics tristos són els que es pinten el somriure a la cara com l´hàbit més inconcient del dia.